|
Magí Pallarès, Miquel Martil, Montse Lope
i algunes veritats sobre els Arquets 30 Anys de despropòsits (a qui vulgui saber) Intentarem amb aquests línies fer una aproximació a una realitat poc coneguda. Comencem fent un repàs històric dels fets, imprescindible per centrar-nos en el present més immediat i per intentar esbrinar els interessos foscos i les manipulacions barroeres. Us pot semblar llarg però només és un resum d'aquelles coses que sabem i que podem explicar. Algunes hem preferit no deixar-les per escrit. Aquest especial va dirigit a tothom qui vulgui saber i que no vulgui conformar-se amb les versions oficials.  Terrenys dels Arquets Aviat farà 29 anys d'aquell 18 de juliol de 1979 en que la Comissió d'urbanisme de Tarragona va aprovar el pla parcial dels Arquets. Aquí comença la història d'uns terrenys en un temps plens de vinyes i que han passat 30 anys erms. Una història de despropòsits interessos foscos i especulació. En el principi era el cel i la terra plena de vinyes.. El 14 de febrer de 1989 la Generalitat va declarar l´incompliment de les obligacions urbanístiques de l´entitat promotora de pla parcial "Els Arquets" Les Arques de Sant Jaume S.A. El 14 de Gener de 1990 es va celebrar a la sala de teatre de la Societat de Sant Jaume l´Assemblea General Extraordinaria que va aprovar la constitució de la Junta de Compensació, que fora inscrita en el Registre d´Entitats Urbanístiques col·laboradores per acord de la Comissió d´Urbanisme de Tarragona el 24 d´ abril de 1991. La Junta, va encarregar un nou pla de reparcel:lació. Llorenç Padro, "No en mi nombre" o en nom de qui? El temps ha acabat demostrant que l'ajuntament de l'època no li feia cap gràcia que els Arquets tiressin endavant. Un home Llorenç Padró que no feia pas gaire havia vingut a viure a l'urbanització es va encarregar de moure les coses. Va reunir als veïns i els va convencé per desfer la Junta de Compensació i passar l'urbanització al ajuntament. Ho va tenir fàcil, el milió de pts del que es parlava en aquell moment, espantava a la gent, com de costum ningú volia pagar i encara menys a una junta de la que tothom es malfiava. 
L'Assemblea d'Horta, avortament lliure i gratuït Arriba el 2 de Juliol de 1994 la Junta de Compensació celebra la seva assemblea ordinària. amb l´assisténcia de 82 parcelistes al Ateneu Cultural Hortenc, al barri barceloní d´Horta. A la tribuna d´oradors els membres de la Junta en ple l´advocada de la Junta i també l´alcalde de St. Jaume el Sr. Pallares. Demana la paraula Llorenç Padró qui en nom propi i de 34 propietasris més presenta una bateria d'objeccions sobretot de forma. Va ser així com es va avortar els propòsits de la Junta. En comptes de renovar-se els càrregs es va nombrar una comissió provisional amb el Sr Llorenç Padro al davant, es va demanar que tota la documentació existen inclos el proyecte de compensació elaborat es depósites al ajuntament i es va anular la convocatòria de l´assemblea extraordinària que tenia com a punt central de l´ordre del dia la presentació i proposta d´aprovació del projecte de compensació elaborat. 
La Junta de Compensació com el "Rosari de l'aurora" El febrer de 1995 un grup de veïns dels Arquets van lliurar una carta als parcelistes demanant la seva signatura per solicitar una assemblea de la junta de compensació per tal de disoldre-la, per lograrlo i segons els estatuts de la junta es necesitaven un un miním de 90 signatures. El 10 de març es va lliurar una requisitoria signada per Llorenç Padró al consell rector de la junta de compensasió, perque es convoques una assemblea extraordinaria amb un unic punt del dia: Anulació i liquidació de la junta. Finalment el 21 de maig de 1995 es va celebrar a la casa de cultura de St. Jaume la que seria l´ultima assemblea de la Junta de Compensació amb una sala plena de gom a gom. A la taula els membres de la Junta amb el seu president el Sr. Vives i la presència de l´alcalde Sr. Pallarés. Després de diverses qüestions va arribar el moment esperat per tothom, el de procedir a la votació que va acordar per 121 vots a favor i 1 en contra la dissolució de la Junta de Compensació. Encara ressonen les paraules del llavors alcalde Magí Pallarès prometen "borron i cuenta nueva" i que convertiria els Arquets en una urbanització de "primera divisió" L'Ajuntament ja és l'amo, l'himne del silenci  Els Arquets, amb la dissolució de la Junta es passava del sistema urbanístic de compensació al de cooperació on es l´ajuntament (previ pagament de contribucions especials) l´encarregat d´executar les obres d´urbanització.
La realitat va anar per un altre costat, l'ajuntament no semblava tenir interès en fer res en aquell moment, va parar les llicències d'obres i va començar una etapa fosca. Les úniques iniciatives de les que es tenen coneixement són les de el 3 de setembre de 1997 en que es va aprovar l´expedient de divisió d´Els Arquets en dos polígons i la del 2 de Juliol de 1998 quan és va aprovar definitivament l'expedient de canvi de sistema d´actuació urbanística(de compensació a cooperació). Hivern del 2006, Nocturnitat i ...  Reunió Arquets febrer 2006 amb l'ex-alcalde Pallarès a la taula Després van venir molts anys de silenci, fins el 24 febrer de 2006 quan l'alcalde Pallarès convoca els veïns dels Arquets i anunciar acompanyat per un equip de tècnics que el projecte estava fet i sols quedava pagar i iniciar les obres. La sorpresa va ser majúscula ningú sabia res del que s'havia estat coent des de feia temps a les esquenes dels veïns ni tant sols Llorenç Padró l'home que es va encarregar en el seu dia d'aturar el projecte de la Junta de Compensació. Manipulació política o "Charlotada"?  Diàleg o demagògia? Pallarès res temia dels mansos i sempre desorganitzats veïns dels Arquets, algun crit i poca cosa més. Però va aparèixer en escena la socialista Montse Lope, la qual feia pocs mesos que havia vingut a viure als Arquets. Va contactar amb Miquel Martil el regidor socialista, el tema tenia volum suficient com per crear una batalla política de la que en poguessin treure rèdits electorals. De seguida va començar el soroll. Dies més tard es creaven associacions fantasmes, una d'elles va ser l'AACA (Associació Administrativa de Contribuents dels Arquets) Amb Montse Lope com a presidenta. En teoria per defensar els veïns de les pretensions de Magí pallarès, a la pràctica... a hores d'ara ja és de domini públic el que es pretenia. Recordeu la campanya demanan diàleg, o el maliciós punt de llibre repartit per Montse Lope en l'Aplec dels Arquets d'ara fa un any?. L'associació va agafar un advocat "amic" de Montse Lope (com no)i va demanar als veïns que volguessin signar uns papers comprometen-se a pagar les despeses que es derivessin de la seva defensa. Tot era vàlid per carregar contra el pla de Magí Pallarès.  Montse Lope Presidenta de l'AACA amb veïns dels Arquets Els veïns però no són tant tontos, com fa uns dies vaig explicar tant aviat es van assabentar que Montse Lope es presentava com a numero dos pels socialistes van fer cua davant de casa seva retorna'n-li els papers signats per l'advocat i no varen volgué saber res més de l'AACA. Dies més tard els mateixos veïns van fer una assemblea i van contractar un altre advocat. 27 de maig salta el govern amb Pallarès inclòs  Relleu al ajuntament Finalment el 27 de maig, aviat farà un any, Magí Pallarès perd la majoria en les eleccions municipals, ERC-PSC pacten i la mascarà cau. Montse Lope s'amaga i Miquel Martil, desapareix. Potser ara ja tenen el que buscaven, la cadira? i els veïns, i els 25.000 € que trobaven del tot exagerats? abans semblava que Pallarès i alguns feien un gran negoci que el preu era desproporcionat, avui diuen que les coses valen el que valen, una manera de dir que valen el mateix, això que ara en teoria ningú s'embutxaca res, i no com abans que tot eren comentaris. Que em de pensar, que eren uns perfectes ignorants i incompetents i que no tenien ni idea del que valien les coses? o bé que prou que ho sabien i tot era una estratagema i un engany?. Personalment he de confessar que m'imaginava aquesta situació, les paraules i promeses dels polítics també "valen el que valen" i en alguns casos sobretot els dels polítics d' ideologia Zapaterista ja han demostrat sobradament que no valen res. Així que sabia que acabarien per posar-se en evidència. El que si que no m'imaginava és que serien tant, tant barroers. Martí & Martil, "Donde dije digo, dije diego"  Reunió 9 febrer 2008 - Nou govern, el mateix camí El passat 8 de febrer l'Ajuntament amb el flamant Miquel Martil regidor d'urbanisme va tornar a convocar el veïns en assemblea. Amb quin resultat? ambigüitats, incomprensions, i marejar el personal. He parlat amb diversos veïns i veïnes que hi van assistir, ningú n'ha tret res en clar, uns van entendre una cosa i altres gairebé la contraria. En resum, Pallarès va iniciar la història, ell és el primer culpable de que la situació arribes fins aquí. Interès va haver per dissoldrà la junta de compensació i passar al ajuntament. Queda clar que no per accelerar el projecte sinó vist el resultat per tot el contrari, res es va fer fins que els terrenys dels Arquets van començar a tenir molt de valor, llavor tothom olorava negoci, fer les coses d'amagat i a esquenes dels veïns no l'honora. Cal dir que les coses es pogueren haver fet d'una altre manera, els veïns sempre han estat a favor de dignificar la zona, però mai s'els va escoltar, el 3 de setembre de 1997 es va dividir l'urbanització en dues zones, era lògic no barrejar pomes amb taronges, es a dir zona habitada i parcialment amb serveis i zones on res hi havia. Al final tot al mateix sac, molts veïns que ja van pagar els serveis ara els tenen que tornar a pagar, l'excusa? no estan actualitzats. Clavegueres o instal·lacions elèctriques soterrades(no ha tot el poble hi són) s'han de tornar a fer. Serveis que tenen 20 anys són obsolets? per aquesta regla de tres mitja Catalunya hauria d'anar a terra. En el fons mentides, feina mal feta i foscos interessos.  Limitat en groc la zona del polígon 1 segons l'aprovació feta el 3 de setembre de 1997. Es la zona habitada en la que hi ha carrers amb tots els serveis.
La pregunta: Per què l'Ajuntament que sabia des de feia anys que tot acabaria en el mateix sac i que els costos per propietari serien milionaris va deixar que es venguessin propietats sense avisar als compradors? Al nostre entendre el comportament de l'Ajuntament va ser indigne, no només va fer el projecte sense informar als que al final haurien de pagar, sinó que tampoc va avisar als compradors dels darrers anys de la veritable realitat (gairebè la meitat de les parcel.les i cases van canviar de propietari en els darrers 4 anys). L'ajuntament callava mentre cobrava permisos d'obres. Al llarg d'aquest anys s'hagues pogut establir mecanismes de segregació de la zona habitada, passar-la al poble, però no, es va optar per marginar als seus veïns, mentre s'asfaltaven camins rurals(res a dir) als Arquets només cobrar impostos, i res més. L'actual equip de govern ERC-PSC ha heretat tota aquesta situació, i no ha sabut no ha pogut o no ha estat prou valent per desmuntar-lo. s´han limitat a disparar les armes que ja estaven carregades. A tot això la demagògia del socialistes més que escandalosa ha acabat sent una xarlotada. Al final.. víctimes, rialles i fastic sideral Es així com els veïns han acabat sen víctimes d'uns polítics mediocres, per no dir pèssims, i mal gestors, interessats ves a saber en que, en buscar solucions pels veïns a estat clar que no. Després ja ens podran venir amb la cantarella de que estan al servei dels ciutadans. Al servei del ciutadans?? Ja Ja Ja, Quin faaaart de riure.
|
Els universalistes, que de paraula són majoria en aquest país, borden sovint dient que les banderes són draps. En això, només en això, els dono la raó. Són draps que es pengen en edificis públics, en hotels, en càmpings i en llocs estranys, com al damunt d’una taula de negociacions entre polítics importants o entre polítics que voldrien ser importants.
Sí, sí, com passa el temps. Per aquells que no fa pas gaire que ens heu descobert, us direm que el proper 11 de maig domenys.net complirà dos anys.
Entrevistada a: 
El polític professional se'n riu. Quan l'interlocutor li ho planteja, en el decurs d'un dinar o fent un cafè informal, el polític de manual fa un gest de condescendència, una rialla perdonavides. La qüestió és treure ferro a l'assumpte, ridiculitzar-ho i deixar-ho en l'àmbit de l'anècdota. Però ara la cosa ha anat de la conversa a la pancarta. El "Laporta, dedicat a la política, ja" és un punt d'inflexió. És un crit de ràbia per la desastrosa temporada del Barça, una censura en tota regla al president del club i un punyal camuflat: tu que volies convertir l'entitat en un símbol de país, mira com ens estàs deixant, sense espectacle, sense títols, impotents i decebuts. Llavors el recurs fàcil és convidar Laporta a fer el pas del futbol a la política. "Dedicat a la política, ja." Però el soci indignat no sap que això de la política requereix d'unes dosis de professionalitat, d'un saber-se moure i actuar. Els pantalons abaixats a l'arc metàl·lic aeroportuari no són compatibles amb la paciència que requereix la cosa pública. De tot s'aprèn, però ara la preocupació de Laporta és una altra. És reflotar una nau que ha fet aigües per tot arreu aquesta temporada, i que ha generat una mocadorada merescuda. 
Avui La Vanguardia diu que “El Gobierno demorará la financiación hasta el 2010.″ En Solbes ha sortit ràpidament desmentint la noticia ,i en canvi, jo em crec el titular de la informació periodística. No crec que sigui, com també apunta la crònica periodística, perquè la crisis econòmica i la sentència de l’Estatut influeixin en el retard, sinó simplement perquè ni el ‘Gobierno’ ni el Govern han fet els deures, i si bé l’Estatut estableix que ha d’entrar en vigor el mes d’agost no hi ha temps material per concertar un acord. De temps n’hi havia però l’han perdut. Entenc que al ” gobierno” no li interessi, però al govern li hauria d’interessar, i molt. El que passa és que no ha fet res en dos anys i els d’allà li han pres el pèl.
Sens dubte la Vegueria Penedès neix com a concepte alternatiu a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. El fet identitari del Penedès, nascut de l’economia agrícola de la vitivinicultura que ha generat una cultura pròpia, de paisatge de vinyes i agrociutats —Vilafranca, Sant Sadurní— es contraposa a la creixent expansió de la metròpoli, que utilitza l’entorn agrari per expulsar del seu interior les activitats que li fan nosa, i que envaeix, amb objectes —logística— i cables —autopistes metropolitanes—. Aquests són elements aliens a la naturalesa d’un ric territori agrari, que ha costat anys i panys gestar-se, i al qual transforma, no pas de manera positiva, donada la baixa qualitat dels seus propòsits.