|
|
|
| |
|
|
|
|
Roc Casagran
L'Escandol del drap  Els universalistes, que de paraula són majoria en aquest país, borden sovint dient que les banderes són draps. En això, només en això, els dono la raó. Són draps que es pengen en edificis públics, en hotels, en càmpings i en llocs estranys, com al damunt d’una taula de negociacions entre polítics importants o entre polítics que voldrien ser importants.
És cert, també, però, que les banderes són símbols, i que hi ha símbols que està ben vist d’exhibir i d’altres que ja molesten una mica més.
A mi, per exemple, la bandera espanyola em molesta especialment, perquè cada cop que en veig una (no pas a Espanya sinó a casa nostra) em recordo que nosaltres també som espanyols, que ens ho diu el deneí, la tele i aquells homenets vestits de verd que es posen ferms quan aquella dona que no em cau bé els diu que es posin ferms. Hi ha d’altres banderes que m’agraden més. M’agrada, sobretot, la bandera dels pirates i la bandera del meu país. Però també estic segur d’una cosa: quan el meu país sigui un país amb totes catorze lletres (amb dièresi inclosa), llavors només diré que m’agrada la bandera dels pirates, perquè em recorda un vaixell dels clicks de Playmobil amb el qual vaig jugar llarguíssimes tardes quan era menut. L’únic que és cert de moment és que ara per ara el meu país és una regió díscola d’un estat fantasmagòric, i com que en temps de guerra qualsevol forat és bo, ens cal aferrar-nos als símbols com a únic reducte on anar fent la viu-viu. I jugar als símbols és, també, maleir els símbols que ens ofenen, que ens molesten o que ens ataquen (amb subtilesa o no). Un noi de Terrassa va jugar a això. Sí, era només un símbol. Arrencant un drap no es fa cap revolució, d’acord, no es desmunta un estat, d’acord, no es fa trontollar res. Però es fa saber que som aquí, que existim. És alguna cosa ja. Aleshores és quan els universalistes fan acte de presència. Els mateixos que remuguen que una bandera és un tros de roba tenyida, ara resulta que no, que no volien dir ben bé això. Volien dir que és un drap, sí, però un drap sagrat. A l’Índia tenen les vaques, aquí les banderes (la bandera, més exactament). I que ultratjar-la (no us sembla arcaica, la paraulota?) és un crim i mereix la presó. Al final serà cert allò que n’hi ha més a fora que a dins. En tots els sentits, em refereixo. I quan això passa, cal que ho diguem. Sembla lògic, oi? És un article obvi, aquest d’avui. Afirmo allò normal, allò evident. Però no ho deu ser tant quan l’autor de tal simbòlic acte ha entrat a la presó. Diguem-ho, doncs. Fem córrer la veu. Parlem-ne amb els amics. Eixamplem cercles. Ho han de saber les tietes, també. I s’han d’escandalitzar. Perquè és un escàndol i volem justícia. I els universalistes, què hi diuen? http://in.directe.cat/roc-casagran |
|
|
|
Llibertat per a Franki Condemnat sense proves a una multa i a una pena de dos anys i tres mesos per haver assistit a la despenjada d’una bandera espanyola a l’Ajuntament de Terrassa Els tres recursos presentats des del 2004, demostrant que aquell dia era en un altre lloc, han estat desestimats i recentment, sense cap notificació prèvia, va ser empresonat. Estem, per tant, davant d’un cas de repressió ideològica -com el de la crema de fotos del rei d’Espanya- destinat a intimidar la societat per mitjà de la coacció i de l’abús de poder. El missatge de la Justícia espanyola i de la conselleria d’Interior és clar: els símbols espanyols són sagrats, els catalans no. Per això no hi ha cap persona a la presó acusada d’ultratge a la bandera catalana Alliberament immediat i incondicional ja! Agenda d'actes i articles de suport de Isabel Clara Simó, Víctor Alexandre i diferents col·lectius entre ells "La Trinxera" del Vendrell http://www.llibertatfranki.org/ |
|
Roc Casagran
L'Escandol del drap Els universalistes, que de paraula són majoria en aquest país, borden sovint dient que les banderes són draps. En això, només en això, els dono la raó. Són draps que es pengen en edificis públics, en hotels, en càmpings i en llocs estranys, com al damunt d’una taula de negociacions entre polítics importants o entre polítics que voldrien ser importants. És cert, també, però, que les banderes són símbols, i que hi ha símbols que està ben vist d’exhibir i d’altres que ja molesten una mica més. |
|
Llegir més...
|
Editorial
|
11 de maig 2008
2 anys de domenys.net  Sí, sí, com passa el temps. Per aquells que no fa pas gaire que ens heu descobert, us direm que el proper 11 de maig domenys.net complirà dos anys.
Encara que no és del tot cert, ja que les primeres passes es van donar al setembre del 2004. fou llavors quan vàrem penjar sota el domini de segon nivell "santjaumedelsdomenys.es.mw" els primers esbossos de la web que l'11 de maig del 2006 vàrem registrar sota el nom de domenys.net. Ha passat molt temps i moltes coses, som conscients que s'han comes errors i que potser no sempre ens hem sabut explicar prou bé. De vegades s'ha volgut veure en la web interessos o persones que no han estat mai al darrera. La web va néixer com una iniciativa personal, malgrat això des de el primer dia sempre ha estat oberta a tothom, repeteixo tothom que ha volgut ha pogut participar o dir la seva. |
|
Llegir més...
|
l'entrevista
|
Rosa Cañadell (portaveu de l'USTEC-STEs)
Una educació pública, laica, catalana, democràtica, coeducativa i de qualitat per a tothom  Entrevistada a: llibertat.cat/
Per a Rosa Cañadell (portaveu de l'USTEC-STEs), la vaga del passat 14 de febrer "Era una vaga ideològica en el sentit que no es defensaven més drets o més diners, sinó una concepció del que ha de ser un servei públic com és l'educació. Una educació pública, laica, catalana, democràtica, coeducativa i de qualitat per a tothom, que és el model pel qual vam lluitar després de la transició i que té una llarga implantació a Catalunya"  http://www.llibertat.cat/content/view/2768/1/
|
Debat a la xarxa
|
Victor Alexandre
El masclisme del Gran Zapatero  http://www.victoralexandre.cat
Publicat a e-noticies.com El nomenament d’un conjunt de dones com a ministres del nou executiu espanyol, tan lloat per certa premsa catalana i per la seva cort de tertulians afins, no hi ha dubte que té un embolcall feminista. La prova és que han estat diversos els països que han picat l’ham i que s’han sumat a les lloances. Que n’és de meravellós, Zapatero. Quina lliçó de paritat que ha donat posant tantes dones al front dels seus ministeris. Això sí que és un ésser sensible que, a més de ser ‘l’home que entén Catalunya’ és també ‘l’home que entén les dones’. Només un reaccionari com Silvio Berlusconi no ha aplaudit el gest. Tot és fals, però. Zapatero no és res més que un deixeble mediocre del Gran Houdini, un simple venedor de fum com aquells xarlatans que recorrien els pobles del Far West venent ungüents màgics contra l’alopècia i que, més d’un cop, n’havien de sortir per cames. Com ells, el Gran Zapatero també congrega gent a les places públiques i fa discursos plens de paraules cosmètiques i es treu diners de les butxaques i fa promeses que tenen la consistència d’una bombolla de sabó. El Gran Zapatero és el Gran Entabanador, la magarrufa castellana de l’Espanya eterna. |
|
Llegir més...
|
|
Pau Batlle
La Vegueria Penedès com a concepte alternatiu a l’Àrea Metropolitana de Barcelona  Sens dubte la Vegueria Penedès neix com a concepte alternatiu a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. El fet identitari del Penedès, nascut de l’economia agrícola de la vitivinicultura que ha generat una cultura pròpia, de paisatge de vinyes i agrociutats —Vilafranca, Sant Sadurní— es contraposa a la creixent expansió de la metròpoli, que utilitza l’entorn agrari per expulsar del seu interior les activitats que li fan nosa, i que envaeix, amb objectes —logística— i cables —autopistes metropolitanes—. Aquests són elements aliens a la naturalesa d’un ric territori agrari, que ha costat anys i panys gestar-se, i al qual transforma, no pas de manera positiva, donada la baixa qualitat dels seus propòsits.
El Penedès representa en bona part, encara avui, l’existència viva d’un model equilibrat basat en una estructura rural com espai diferenciat i a la vegada vinculat activament, a través de la seva xarxa de ciutats intermèdies i pobles, a l’economia global. Ara falta redefinir-lo a la llum de la nova cultura de l’economia ambiental, del canvi climàtic i de l’escassetat de recursos. No és apostar per un model obsolet, com pensen els penedesencs que encara associen “progrés” amb “creixement sense límits”, sinó tot el contrari. Voler una ciutat contínua des de Barcelona a Tarragona és el gran equívoc. Llegir tot: http://paubatlle.wordpress.com/ |
|
