Deia el poema de Machado cantat per J. M. Serrat "Caminante no hay camino, se hace camino al andar, i al volver la vista atras se ve la senda que nunca mas se ha de volver a pisar". Aquesta vegada esmerçàrem una mica de temps i espai per parlar d'aquells camins que si existien, però que pràcticament ja no trepitgem.

Avui el nostre municipi a quedat desplaçat a la part alta de la comarca i resta una mica al marge de les principals vies de comunicació. Això però, no ha estat sempre així.

L'escriptor Palau i Ferrer explica com va haver una època en que "Sant Jaume dels Domenys era situat damunt del camí Ral i a l'encreuament del Vendrell a Pla de Manlleu i encara a ran del camí Fariner".

Qui s'en recorda d'aquest camins? Ara, el camí Ral segurament "pre-romà" resta abandonat i gairebè perdut en molts trams. En altres èpoques era pas obligat per anar de Valls a Vilafranca (ciutats comparativament més importants que no pas ara). Al arribar a Sant Jaume la seva importància creixia al entroncar amb el camí que venia del Vendrell i que portava cap a Tarragona

En aquella època, Sant Jaume dels Domenys era doncs un nus de comunicacions importants. No es d'estranyar, com segueix explicant Palau i Ferrer, que fos un indret estratègic, molt disputat duran la guerra carlina pels dos bandós beligerants. Cal fer notar, que des de dalt del campanar es domina gairebé tot el Penedès, des de més enllà de Vilafranca fins el Vendrell.

L'Hostal Nou

Fotografia antigua de L'Hostal de l'Alzina

Pel camí Ral passaven els vianants muntats en llurs mules, dos hostals un a llevant, l'Hostal de l'Alzina i l'altre a ponen, l'Hostal Nou s'eren establerts a banda i banda del poble. L'existència d'aquells Hostals explica per si sol, la bona situació de Sant Jaume damunt d'aquesta via.

L'Hostal Nou és avui convertit en una casa de pagès, i a donat nom al petit nucli de l'Hostal. El podem trobar a l'esquerra tot just a l'entrada del barri. Pel que fa a l'hostal de l'Alzina no en queden gaire's restes, és situat després d'una petita pujada que hi a al camí quant travessa la riera de Marmellar, just abans, en el mateix encreuament de la riera, a mà esquerra s'hi troba la font de l'Alzina.

El camí de Sant Jaume

El camí Ral anava per l'est a Vilafranca i seguia cap a Barcelona i per l'oest de Valls cap a Lleida i suposadament a Santiago de Compostela. Es creu que d'aquí ens ve el nom de l'església i més tard del poble. Sant Jaume va esdevindré doncs lloc de pas de pelegrins, d'aqui l'escut amb la petxina, símbol dels pelegrins.

El camí Ral al seu pas per Sant Jaume dels Domenys seguia més o menys el traçat de l'actual carretera que ve de la Bisbal i passant per la Torregassa i L'Hosta arribava a Sant Jaume. Després seguia fins a Cornudella i LLeger, si bé en aquest punt no es clar que seguis el traçat de la actual carretera. Si es clar el seu pas per el caseriu de la pujada i el gual de la riera de Marmella.

Els orígens dels camins

Molts dels camins són transitats des de l'època dels Ibers, si ve els romans els van transformar. Els romans eren grans constructors de camins, els disposaren per poder desplaçar convenientment els seus exercits. Després servien per anar comunicant els pobles les vil·les i els conreus. Alguns d'aquests camins mig abandonats van ser més tard aprofitats per fer-ne de nous. Així van néixer els camins fariners, ramaders, mísers i sobretot els camins rals o reals que eren intocables i posats directament sota la protecció del rei. La seva amplada era la més gran de 24 pams, també hi havia els anomenats generals de 16 pams i la resta de diferents amplades segons les necessitats.

Altres camins, El camí Fariner

El camí del Vendrell a pla de Manlleu també tenia una certa importància, la mateixa que avui té la carretera que porta al pla de Manlleu, construïda anys més tard i que durant molt de temps acabava just darrera l'església. Un altre camí destacat era el camí Fariner, via obligada per anar al molí de Torrelles de Foix, arrencava del camí Ral sota l'Hostal Nou, passa per sota la masia de Llobets per damunt de Sant Jaume i segueix cap a la Carronya i Castellví de la Marca en trajectòria molt dreta, continuant fins a Torrelles. Resultava una bona drecera per anar cap a la banda d'Igualada

El camí es feia servir per anar a moldre el gra a quatre hores lluny, sent testimoni de com en altres temps el blat era un cultiu important. El notari vendrellenc Victoriano Santamaria escrivia: En los pueblos de Llorenç, Santa Oliva, Sant Jaume i Banyeres se hace la siembra alternativa un año legumbres otro cereales. Res deia de vinyes. La gran plantació de vinyes és va començar a fer cap a meitat del segle XIX.

La Via Augusta, ben a prop

Tram empedrat Via Augusta

Però si un camí de la comarca té una menció destacada aquest és sens dubta la Via Augusta, la calçada romana més llarga d'Hispània amb una longitud aproximada de 1.500 kms que discorrien des dels Pirineus fins a Cadis. El camí era la via directa de Roma fins a Tarraco i passava per l' Arboç i el Vendrell. Segur que més d'un haurà circulat pel camí asfaltat que al voltant d'un km. abans d'arribar a l'Arboç hom pot agafar com a drecera i passant pel davant del cementiri arribar fins la rotonda sota la "Giralda". Ni més ni menys que un tram de la mil·lenària Via Augusta.

Tots arquets camins calia conservar-los i la vegueria de Vilafranca abans que fos dissolta amb la creació de les províncies l'any 1885 era l'encarregada de mantenir-los en bon estat, obligant als mateixos habitants dels pobles per on passava a reparar-los.

Que ens queda dels camins?

Malauradament, molts han caigut en l'abandó absolut. Alguns propietaris han fet desaparèixer trams sencers, altres han variat el seu traçat o han col·locat tanques, per no parlar de les noves infraestructures que seccionen els camins i tot el territori. I aquesta destrossa com sempre es fa amb l'ajut dels ulls grossos de l'administració que és la que en teoria hauria de vetllar per la seva conservació.

L'escala humana de les coses poc a poc es va perden, endarrera queden els temps en que tothom feia de pagès, quan es treballava fins l'últim pam de terra i es tenia cura dels boscos, dels rierols, de les barraques dels marges i evidentment dels camins indispensables per el treball i pel el traginar del dia a dia d'aquelles vides perdudes.

Elements perduts

A la plaça onze de setembre de la Bisbal podem admirar aquest mil·liari roma trobat l'any 1947 a Sant vicenç de Calders

Els mil·liari eren unes petites columnetes posades pels romans en les vies de comunicació més importants per assenyalar la distància en milles existent entre el lloc concret i la ciutat de Roma o qualsevol ciutat important de l'Imperi.

De mil·liaris no s'en troben als nostres camins, però si molts elements del que sovint ni ens fitxem fites i marges de pedra, no tan vistosos com els de la fotografia de la Via Augusta però d'haver n'hi ha al igual que restes de camins empedrats, sobretot aquells que fan pujada per les muntanyes de l'entorn.