La Marca del Penedès

L´any 800 a 900 les terres que avui formen part del municipi de Sant Jaume i els seus voltants, anteriorment poblades per civilitzacions més antigues, era un paisatge de boscos, terra erma i poc poblada. Per aquella època es van establir nous re-pobladors, que segurament devien ser pagesos protegits pel dret de d´aprisió, (El dret d´aprisío era una clàusula legal d´origen visigòtic per la qual, si es donava el cas que una terra fos erma, el primer ocupant en podia obtenir la propietat legal si demostrava haver-la conreat ininterrompudament durant trenta anys seguits)aquesta era la recompensa a els perills que comportava, viure a la zona. Recordem que el Sant Jaume dels Domenys d´avui, formava part de la Marca del Penedès, un lloc de frontera amb els musulmans. Per aquesta raó, tota la zona estava molt fortificada. d´aquella època és la torre de Lletger que comunicava al nord amb el Castellot, que era un centre de recepció de senyals i alertes. Els homes treballaven al camp armats i la gent no es podia allunyar gaire dels pobles ja que, a part de l´amenaça constant dels sarraïns, les muntanyes estaven plenes de foragits, esclaus amagats i lladres.

Viure a la Marca del Penedès representava molts perills, però també tenia alguna avantatge, en aquest territori és vivia en un sistema pre-feudal, de més llibertat on els "senyors" no tenien influència i els pagesos no els devien vassallatge ni els pagaven tributs.

Dels Sarraïns a la remença

Aquesta situació es va acabar quan el general sarraí anomenat Al-Mansur va decidir conquerir territori més enllà de la Marca. El 985 va llençar una ofensiva que el comte(de Barcelona) no va poder aturar.

A partir del 1010 els comtats catalans es van començar a refer. L´any 1015 els sarraïns van llençar la que seria l´ultima algarada al Penedès,(les algarades eren expedicions militars. El seu objectiu no era la conquesta sinó el saqueix del territori i la destrucció de les fortificacions cristianes) destrossant esglésies i castells, però aquesta vegada el comte Ramon Borrell en un altre escomesa els va fer fora i s´els va emportar fins a la frontera del gaia, prop de Tarragona, el perill sarraí va desaparèixer per sempre del Penedès.

Però tot no van ser avantatges, si al segles IX i X la pagesia era lliure, en el XII, ja eren tots de remença. Això volia dir que s´haurien de redimir pagar diners al senyor feudal, la llibertat s´havia acabat.

El despotisme senyorial d´aquells anys, defensava els privilegis del seu poder per tots els mitjans. i feien servir totes les estratègies(i violència) per tal d´aconseguir el domini. Durant el segle XI a la Marca s´hi havia acumulat molta gent, ara la frontera s´havia estabilitzat i les famílies seguien allí, sotmeses al senyors feudals sense poder marxar.

A mitjans del segle XIV es va desfermar sobre europa la gran epidèmia de la pesta bubònica, vingué precedida de males collites, escassetat i desnutrició. Aquella situació va comportar la mort dels habitants de molts massos i llogarets, en conseqüència molts jornals de terra per conrear i pocs braços. La situació dels pagesos de remença havia millorat molt de resultes de la falta de mà d´obra que el daltabaix de la pesta negre havia provocat al camp.

Fi de la remença

Al voltant de 1380 el país entra en crisi. Els propietaris dels camps pressionen als pagesos per extreure més beneficis. Aquella situació va comportar els moviments d´alliberació dels remenecs. El temps de l´esclavitud hi ha a passat, reclamaven llibertat personal i l´abolició dels mals usos. Els ànims s´encenen i entre els anys 1462 i 1486 hi ha dues guerres de remences.

Finalment sota el regnat de Ferran II es dictà la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) Aquesta sentència redimia els mals usos previ pagament de 60 sous per mas i abolia el dret a maltractar i molts altres abusos senyorials menors.

Però no tot és va solucionar, Els parcers(futurs rabassaires)van lluitar al costat dels amos esperant veure reconeguts els seus drets per escrit, però el rei els hi va deixar com estaven, es a dir de "paraula". Aquest fet serà més tard el detonant dels conflictes rabassaires.

El Castellot vist des de LLigamosques a dalt de tot de la muntanya