 Escoltant el relat històric davant l'aqüeducte L’excursió organitzada per La Llinyola ha suposat combinar tres afeccions; la història, anar de passeig i compartir el temps entre amic. La part d’història ha estat a càrrec de Josep Antón Butí, pel que fa a la descripció amena i propera de com va ser la vida quotidiana de les nostres terres en temps romans i medievals, els indrets escollit per fer la narració han sigut les restes de l’aqüeducte romà, el pont romà de Cornudella, la Torre de Guaita de Lletger, les tombes antropomorfes i la església parroquial on ha rebut especial atenció la pica baptismal.
 Josep Antón Butí, Llicenciat en Història i membre de l'Institut d'Estudis Penedesencs En Josep Antón Buti, ha descrit una societat romana, aposentada per sobre d’una societat íbera que va ser testimoni i al a vegada va patir la darrera guerra púnica, a partir de la qual roma va anar ocupant des de Tarragona en successives ampliacions les terres fins arribar a la nostra comarca, a la que es considera la quarta fase d’aquesta expansió territorial. Els romans, gent organitzada i molt racional en temes d’urbanisme havien concebut la distribució de cada assentament en relació a un eix format per dos carrers que es creuaven perpendicualarment “cardum” i “decumanum” eren els seus nom, a partir d’ells es creava una quadricula de carrers paral·lels i perpendiculars a l’hora. Fins la tercera expansió, l’eix que es va seguir era el que pertanyia a la distribució feta a la ciutat de “Tarraco”, l’actual Tarragona; però en arribar a les nostres contrades, van optar per prendre per referència la “Via Augusta” que passava per el que avui és l’Arboç. El romans han deixat mostres de la seva capacitat d’aplicar l’enginyeria per tots els territoris on van passar, i de la seu interès en que tingués una utilitat pública. Des d’un punt de vista de la seva estructuració en l’ús de l’aigua i en la pràctica de mesures personals d’higiene. L’aigua la feien anar allà on calia, per això utilitzaven com eina els aqüeductes. L’existència de les restes que si troben a Sant Jaume podrien respondre – al menys aquesta en una de les teories aportades – a l’existència d’una vila. Les viles romanes naixien sovint com a conseqüència de la necessitat de tenir un bon subministrament d’aliments per un imperi immens on la producció depenia dels esclaus. El conreu de les terres per especialitats l’havien instaurat per obtenir les millors collites i les millors qualitats, segons ha explicat Josep Antón Butí, ja per aquelles èpoques es reconeixia que el vi del que avui és el Penedès era de més qualitat que el que es feia de Barcelona amunt. Prop del port a Tarragona aquesta producció majoritària de vi que es feia es traslladava a Roma en àmfores, ja que aquestes eren molt pràctiques per poder distribuir una major quantitat de producte per ser traslladat als vaixells i aprofitar millor els viatges. Així que seguint la lògica prop de l’aqüeducte hauria d’haver un vila on mitjançant esclaus es conreava la vinya, tot i que també poguessin haver altres correus minoritaris. Aquesta aigua, a més de per ús de regadiu, es faria servir per ús domèstic i ús públic ja que era costum disposar de termes on fer no només la higiene sinó a la vegada una certa relació social, ja que els banys eren públics.  Una mostra d'enginyieria romana aplicada a la vida civil.
El segon testimoni de la passejada històrica ha sigut la torre de Lletger, que pertany a l’Edat Mitjana. El Penedès va ser un temps “terra de marca”, que no estan ocupada era una mena de terra de ningú que marcava una frontera entre el reina musulmà i el cristià, però que va ser poc a poc ocupada des de la Catalunya vella amb l’oferta de prendre terres i explotar-les per qui les agafava (en ser terra de ningú) i així al cap de 30 anys passar a ser el titular legítim. Clar que per la seva condició fronterera patia les ràtzies musulmanes i les zones costaneres, els atacs dels pirates. Per això es van anar creant castells, a zones elevades quan es volia tenir una visió amplia del territori per poder prevenir la defensa. Eren llocs incòmodes on viure no oferia gaires comoditats, però des dels que es donava avís, de dia bé amb fum o amb estris que reflectien el sol, de nit amb foc. Per contra al que havia sigut l’urbanisme romà el medieval va esdevenir circular amb el castells com centre. El castell tenia també altre missió, la de cobrar – en diners o en espècies – als pagesos que conreaven la terra. El encarregats dels castells, senyors feudals que pot a pot anaven acumulant terres i poder, s’encarregaven d’aquesta missió, que a la vegada els permetia anar fent-se cada cop més rics.  La següent parada ens tornava de nou a temps romans, ja que el petit pont de la Cornudella podria ser d’aquest període. Un cop més l’enginyeria i un cop més la qualitat, ja que passen els segles però resisteixen els embats del temps i de la natura. Amb aquest marc s’ha narrat el nexe d’enllaç entre el temps històric del període romà fins el medieval va ser l’ocupació dels visigots. Aliats dels romans en la defensa de les invasions d’altres tribus germàniques (vàndals, sueus, alans...) van ocupar el poder, van aprofitar unes estructures i una societat romanitzada, van assumir la religió oficial del que restava de l’imperi (el cristianisme) i finalment degut a les lluites internes van comportar l’arribada dels musulmans, els quals van arribar en un primer moment fins a passar els Pirineus, però fets retrocedir primer per Carlemany i després per Lluis el Calb, va permetre que es creessin els comtats que serien la llavor de Catalunya.  Pont que del temps dels romans, sense poder especificar la datació concreta, a la Cornudella
Ja dins Sant Jaume, les tombes antropomorfes han sigut l’escenari per conèixer com cada cultura que ha viscut en les nostres terres han enfrontat els rituals de l’enterrament. Els íbers, base majoritària de la població, creien que els morts havien de ser prop dels vius, així els solien enterrar a la pròpia llar. Els romans, de temps anteriors a que el cristianisme s’imposes, racionals i previsors de malalties optaven per la cremació i posterior inhumació de les cendres – de fet el monument a Scipion era un indret destinat a les urnes funeràries – tal com ha explicat en Josep Antón Butí. Amb la adopció del cristianisme com a religió oficial i des de la concepció d’una vida perdurable després de la resurrecció de la carn (tal com diu l’Apocalipsi) el cossos es va deixar d’incinerar i es van enterrar, generalment al voltant de les esglésies (sagreres). En aquest cas les tombes tallades en roca llisa eren una conseqüència d’aquesta nova costum. Certament l’ús de tombes antropomorfes tallades en pedra permetia la seva reutilització passat un temps. D’altre costa a l’Edat Mitjana era costum que els poderosos es fessin enterrar dins l’església com símbol de poder, i quan més prop de l’altar major, més poder traspuntaven. Sovint els sarcòfags que veuen pertanyent a l’Edat Mitjana són de mida petita perquè només recullen el ossos, un cop descarnats pels temps, dels difunts.  Les ombres dels xiprers sobre les tombes antropomorfes. (A la mateixa zona on s’hi troben les tombes hi ha dues làpides sepulcrals de dos antics rectors que havien estat enterrats dins l’edifici de la parròquia i que es van treure en la remodelació feta per Mossèn Pinyol i d’ença són a l’aire lliure).  Aquesta és una de les dos lloses que havien estat sobre tombes dins l'església i que des de la penúltima redecoració resten a l'aire lliure, el text es va esvaint per les inclemències del temps. Ja dins l’església, (que des de la darrera restauració ha guanyat en lluminositat i equilibri, si bé alguns assistents comentaven si la decoració escollida per les parets de la capella on s’acull la pica baptismal és adient o més aviat hagués estat més interessant una decoració al servei de destacar la molt extraordinària i singular pica), Josep Antón Butí ha recordat l’existència de referències a una anterior església romànica. Quant a la pica, que es sol dir que és visigòtic, caldria una més profunda investigació. Obrim un parèntesi per explicar que els visigots tenien el costum de submergir el cos de qui rebia el baptisme a una mena de petita piscina i el pas d’aquest ritual al del bateig seria molt interessant de poder establir-ho, d’aquí que, ja que la pica té una decoració que fa pensar en el món visigòtic, fos tant interessant poder investigar per establir el millor possible la seva datació i aquest possible paper de enllaç entre un costum i l’altre). Pel que fa al període artístic on cal situar l’actual església correspondria al barroc, afortunadament existeixen documents gràfics que testimonien que havia hagut un altar barroc fins 1934 també barroc. L’església va tornar a ser cremada l’any 1936.  L'església parroquial, que data del segle XVIII, feta on ja existia l'antic temple, de tipus romànic. La següent parada ha estat “Can Palau” a La Torregassa que avui pertany a la família Castells, on existeix una capella perfectament documentada, autoritzada per raó de les dificultats de anar fins a Sant Jaume quan plovia, ja que s’havien de travessar dos torrents, com bé deia el Sr. Castells qui personalment ha explicat la història de la capella, probablement havia d’haver un mossèn jubilat que viuria a la pròpia finca acollit per poder fer les misses, ja que sinó no s’entén com s’ho havia de fer el mossèn per travessar els torrents des de Sant Jaume a La Torregassa els mateixos dies de pluja que havien servit per justificar que és fes la capella. La Sra. de Castells ha explicat l’anècdota de quan es va voler posar primer una imatge d’un sant que no era comú a Catalunya i que no es va trobar i com finalment, donat que la festa de la població és per a Sant Antoni Abad, és va encarregar aquesta imatge, però a la avantpassada de la família li van lliura una de Sant Antoni de Padua, ella en veure-la va dir que ja no la anaven a treure i així el dia que es celebra el sant patró sovint hi ha qui pregunta com és que el sant que presideix la capella és un altre. S’ha pogut visita el pati i l’entrada d’aquesta casa que conserva tot el sabor i on cada objecte té la seva raó d’ésser i una gran relat darrera. Precisament pertanyia a aquesta casa la premsa que s’hi troba a Vilafranca (prop el mercat de Sant Salvador, a la carretera de Tarragona).
 Maribel Coll lliura una llinyola al Sr. Castells, en agraiment per la seva excepcional acollida a la seva propietat i a les explicacions històriques que va oferir als participants a l'excursió.
La darrera parada ha estat al Papiolet on Joan Viñas ha rebut a els visitants per mostrar amb la Núria, una jove de18 anys filla d’aquesta població (qui està realitzant el seu treball de recerca sobre el Papiolet), alguns dels indrets més interessants. El Papiolet va néixer com a població cap al 1840 – 1850 com a conseqüència del creixement al voltant de la quadra (del concepte romà de divisió) de “El Papiol”, ja desapareguda i on avui hi ha un edifici modern d’habitatges. El que si s’ha pogut visitar ha estat els safareigs on anaven les dones a rentar la roba, i cal dir que hi havia una llarga caminada, un passeig que avui és un plaer, però que havia de ser força dur per les dones tornar carregades amb la roba mullada fins a les seves cases per estendre-la. Al costat la font, amb la imatge de la Verge del Carme. Aquest indret es va recuperar i adequar fa uns cinc anys segons han explicat i va ser llavors quan una persona va portar la verge per posar, ja que molts anys enrera la havia trencat sense voler, no va gosar dir-ho, però un cop recuperat aquest espai amb una explanada on seure i fruir del paisatge, es va presentar amb la imatge i aquesta es va reposar al lloc que li pertocava tradicionalment.  Camí del safereig del Papiolet. També s’ha pogut visitar la Societat, que en origen era de caire agrari, però que amb el temps va esdevenir cultural i recreativa. Segons Viñas el Papiolet ha crescut una mica a base de les decisions i aportacions dels seus habitants, per ser una població que es trobava allunyada de l’ajuntament.  La Núria i en Vinyes, qui van fer de guies al passeig pel Papiolet De tornada a l’aqüeducte romà, s’han recollit les màquines de fotografiar d’un sol ús que s’havien lliurat a cada participant per a poder fer un recull fotogràfic de la visita, de manera que al gener es pugui fer una exposició amb una fotografia de cada persona que ha participat. La resta de fotos es lliuraran llavors als seus autors i la seleccionada es guardarà com a part de l’arxiu de La Llinyola.  Quasi tots els i les participants davant la Societat del Papiolet Dolors Garcia |
Perquè si Catalunya té el concert, l’economia espanyola s’ensorra. La independència és una altra cosa. Des d’un punt de vista de racionalitat econòmica, és més assumible la independència, en la qual cadascú s’espavila pel seu compte... El PSC ha estat incapaç de dibuixar un relat nou propi. El problema del PSC és que no té dibuix...
Divendres 10 de setembre Vilafranca viurà la 8à Marxa de Torxes per la sobirania i la Independència Nacional. La Marxa s'iniciarà a les deu de la nit amb la venda de torxes, estelades i la samarreta de la Marxa. 
Una de les característiques de l'actual crisi econòmica i financera és que va ser àmpliament advertida per nombroses veus, i encara així els qui havien d'haver actuat no van fer res per evitar-la. Quelcom semblant pot succeir amb la propera crisi del petroli: des de fa ja uns anys s'està advertint des de nombrosos estaments que ens dirigim cap a una crisi de subministrament petrolier...
Hi ha Partits Polítics que són incapaços de fer front a la situació complicada i difícil que avui vivim, i per això s’estimen més fer veure que aquí no passa res, que aquí no hi ha atur i que aquí no hi ha una economia frenada, i actuen oferint promeses de futur que saben que no podran complir, o parlant de “projectes estrella” que no poden desenvolupar. 
Resum Ple Extraordinari dilluns 9 d'agost de 2010
Avui he passat per la Múnia, i he vist la coberta magnífica, pel meu gust, de la pista poliesportiva que existia al darrera de la societat, on feien el ball de la Festa major i altres activitats.
Posaríeu la resolució d'un conflicte o l'execució d'un projecte en mans d'unes persones que s'odien entre si?. 
Després de tres anys de desVentures aquest dissabte de primavera a les 12 del migdia el municipi a parit una "flor".tecno especia-listo en gestió del cotarro públic, aquest el el nom pseudo-cientific que s'ha donat a si mateix en el currículum que ha enviat als mitjans de desinformació. 
M’ha arribat un e-mail d’un amic i m’he emprenyat molt. Em dóna una direcció electrònica de la Junta d’Andalusia en la que es pot llegir textualment: LA JUNTA DE ANDALUCIA IMPULSARÁ EL ESTUDIO DEL ÁRABE COMO SEGUNDA LENGUA EXTRANJERA CON UN PRESUPUESTO DE 2.500 MILLONES DE EUROS. 
Els primers tres anys de legislatura s'escorren ràpidament, i amb ells el reinat de Martí el "Malhumorat". No és d'estranyar que els budells es retorcin i els nervis creixin com altocúmulus tempestuosos. Sols així es comprensible el nivell d'irracionalitat que reina a la casa gran del poble "okupada" per la banda del empastre. Així que entregats a la noble causa, de que el poble tingui un nou camp de futbol o sí o sí. Son capaços de berenar-se cru a Jacob, el de la paciència o saltar-se a la pertiga la sentencia d'un alt tribunal.
Tinc un amic que em deia que, a la empresa en la quual treballa, tenien posada l’emissora de Sant Jaume durant tot el dia perquè emetien música molt ben seleccionada segons el seu parer i era molt agradable de sentir…Però, fa una temporada que han tingut que canviar d’emissora perquè és insuportable la quantitat d’autobombo dels actuals estadants del Ajuntament.
