El boter és l'artesa que amb una gran precisió s'encarrega de confeccionar bótes de fusta, alguns estudiosos assenyalen que va ser inventat pels Gals 700 anys abans de Crist, un vell ofici que a travessat els segles. Avui de boters com de la gran majoria d'oficis artesans en queden ben pocs, Antigament al Penedès havia molts fabricants de bótes sobretot durant el segle XVIII en relació amb l'exportació del vi a Americà i al nord d'Europa. Al Vendrell al voltant de l' any 1860 pràcticament només hi havia un ofici el de boter. Tot fill de menestralia, jove aprenia a fer de boter.

Escriu Palau i Ferrer: De tant en tant haurien vist els carros eixir del Vendrell, amb un embalum de bótes com una muntanya, camí de Sant Salvador, a fer la "picada" Allí, a la platja, les omplien, totes, d'aigua de mar amb la qual les rentaven i amb martell i refilador "les picaven", es a dir afermaven els cèrcols de mitjos tanys d'avellaner, lligats pels caps, amb peladures de vímets.

El Vendrell era ple d'aixes, planes ciments, compassos, martells, refiladors, encluselles, galzers, trepants, calafats, llates de roure i de castanyer, mitjos tanys d'avellaner,peladures de vímets i manyocs de boga.

Els boters venien a ser una mena d´aristocràcia del treball amb feina seguida i jornalassos "a preu fet" als quals cap altre ofici ni de lluny, no s'atansava.

Els dies de picada a la platja de Sant Salvador, venien a ser una mena de festes paganes que es celebraven amb veritable pantagruelisme. Hom pot dir que no hi mancava cap boter.

Antigament abans de la verema es feia "l'estuba" o rentat i neteja de les bótes per treure'n l'agror o la floridura, i es refeia la seva instal·lació i la disposició de les estibes del celler, segons el volum de la collita. En aquesta època també es treia el tartrà de les bótes buides, El tartrà és un pòsit aterrossat que el vi deixa adherit a les parets de les bótes i que cal fer saltar, copejant i picant la fusta amb una aixola. Com més bo és el vi, més tartrà deixa. El destartrar és feina pròpia de boters, que abans de les veremes estanven molt ocupats en aquesta feina. El tartrà és la concreció de l'àcid tartàric, utilitzable en enologia

Cal mencionar que el 1880 en plena expansió de l'industria botera i de l'expansió de vins, es construir a Vilafranca una societat de Boters que assoli el miler d'associats, el 1883 era la més important de Catalunya. Fa un segle 1906 encara hi treballava a Catalunya 260 tallers de boters. Avui són comptats, pel que sabem a Vilafranca encara n'hi ha un, el de la familia Torner que es dedica a l’elaboració de bótes de vi des del segle XVIII. El podeu trobar al carrer d'Amalia Soler.

Com es fa una bota:

Les eines gairebé no han canviat amb el temps, la mecanització es gairebé inexistent, el que compta és el bon ull i l'habilitat del boter. Tot això vol dir un procés de producció molt lent que necessita moltes hores de jornal. Per fer les bótes es fa servir fusta de Castanyer o de roure, però s'acostuma a fer amb fusta de Castanyer que prove de la zona de Girona ja que que el roure s'ha de deixar assecar tres anys, mentre que el castanyar després d'un any ja es pot treballar.

1- Un cop la fusta a reposat i a perdut tota la humitat s'hi tallen les delgues o costelles que s'allisen o cimentant amb un ribot gegant de metre i mig de manera que el mig de la peça sigui més ample que les puntes.

2- Després es piquen els cèrcols amb l'escaire i es vesteix el barril per dalt, quedant les tires de fusta fixades a un primer cercle de ferro, la bóta queda més oberta per la part inferior. còncava

3- Es col.loca sobre un sot fet a terra, al seu interior si cala foc al mateix temps que es mullen les delgues això permetrà que la fusta agafi forma per fer la curvatura.

4- La part inferior es subjecta amb un cable d’acer amb l'anomenat torn de reprendre que es va tibant a mesura que la fusta és manejable. Entre peça i peça no hi ha cap pega. Perquè la bóta no vessi les fustes han d’estar molt juntes en calent. Amb la humitat la fusta s’infla i si el ferro que rodeja la bóta no dóna, la fusta queda junta. D'aquesta manera s'aconsegueix la forma desitjada amb la combinació del foc i de l’aigua que remulla la fusta.

5- L'últim treball es fer la tapa. Un cop feta, es col.loca i es posen els cèrcols definitius, anomenats d’origen. Per últim, es comprova que la tapa no tingui cap forat i es poleix la fusta. Finalment, tots els barrils s’han de comprovar que no vessin».