125 Aniversari del Naixement d’Alfons Maseras

Alfons Maseras dibuixat per Picasso

Aquest acte organitzat per La Llinyola tenia com a finalitat recordar l’obra de Maseres, per aquells que ja la coneixien, i apropar-la als que encara no havien tingut l’oportunitat de conèixer-la, ja que els llibres d’aquest autor no s’han tornat a reeditar i per tant només es poden trobar a llibreries de vell o a subhastes.

Vista del públic

Seixanta persones – un nombre ben considerable – han acudit a la convocatòria on han tingut també l’oportunitat de revisitar l’exposició sobre Pintores i Il·lustradores Catalanes, que el passat dia 12 s’havia inaugurat.

Pilar Tarrada

La conferència, ha estat a càrrec de Pilar Tarrada, Llicenciada en Història de l’Art, coordinadora de l’Institut d’Estudis Penedesencs i Patrona de l’Institut Ramon Muntaner.

Tarrada ha establert el paral·lelisme existent entre art i literatura per recolzar a través de diverses obres pictòriques del modernisme i el noucentisme les petjades literàries d’Alfons Maseras.

Maribell Coll Presidenta de La Llinyola i Pilar Tarrada

Sens dubte la millor manera de conèixer aquest autor que té una magnífica capacitat per fer descripcions i una poesia molt emotiva, sigui a través dels textos que completaven l’acte i que han estat llegits per diverses sòcies amb la col·laboració de dues veus masculines, i dels que hem seleccionat dos, un de narrativa i una poesia perquè serveixin al lectors i lectores del full web de tast.

De sobte, al fons d’un carrer, sona una flauta. Etheius segueix parlant, però Ildaribal no l’escolta, veient, des de la terrassa, la bellugadissa de la gent. Els esclaus del moll abandonen la feina, els mariners deixen les barques, salten en terra i envaeixen els carrers. La flauta sona, i en esdevenir propera se senten els cròtals que l’acompanyen. Allà al voltant tot són corredisses i crits. Al mig d’una plaça, sobre un carro guarnit de flors, es veuen flotar vels i bellugar palmes; els bous pacients que l’arrosseguen van coronats de murtra i de llorer. El dia mor i, en el crepuscle, la plaça és un joiós tumult. I la flauta refila cada volta més intensament.

–—

Quan Èlia vingué al món, Ildaribal quedà orfe de mare. Així no en té sinó un record boirós que més li sembla el d’una visió que no pas el d’una dona. Els morts estimats reposen, a la via romana, sota un pi colossal. Temps ha que llurs cendres ja són fredes. A cada aniversari, Ildaribal immola sobre la tomba dues colomes blanques. Èlia l’hi acompanya. I quan la gent, aquell dia, veuen passar, consirosos, els dos germans, es diuen que les parques són ben cruels de posar una ombra d’amargor sobre dos rostres tan formosos.

         En l’adolescència, Ildaribal rebé del vell Etheius lliçons d’història, de filosofia i de retòrica; però, com que el seu preceptor aviat esdevingué el seu amic, negligí força les ensenyances. El filòsof en sofria, i renyava sovint el deixeble; però a la fi prengué el partit de no blasmar la seva indiferència, car Ildaribal no tornava, i era pitjor. Amb tot, el jove era dúctil per a les ciències, l’estudi li era fàcil; la seva disposició, però, no s’acomodava gaire al mètode i a la disciplina que el preceptor li assenyalava. Li plaïa més ajuntar-se amb els companys i llançar el disc, jugar als daus, aprendre corrandes i allunyar-se per fraus i boscos a caçar la llebre i el senglar, que no pas llegir pacientment, en els vells llibres que guardava Etheius, les discussions que tenien els sofistes al jardí d’Academos.

Joan Basseda, regidor, qui ha donat la benvingua al municipi a Pilar Tarrada i ha destacat la tasca de La Llinyola

Mon esperit és una llantia encesa

dins la negror de la insondable nit.

Una mà fatillera li ha sospesa.

Un déu inexorable li ha jaquit.

Ans que cremés aquesta espurna viva,

res no existia en l’infinit pregon.

Al seu màgic escalf, flama votiva,

com per miracle, jo he creat el món.

Món i esperit són una cosa sola,

fills de l’atzar en un mateix instant.

La llum i la dolçor que els enriola

donen la vida a l’un, a l’altre el cant.

Canta el meu esperit mentre s’arbora,

car si no crema i no es consum, no viu.

En mig de la negror devoradora,

si el món és mou, és que el meu cant li ho diu.

Mon cant crea sa glòria i sa bellesa

i exulta el seu dolor i el seu neguit.

La nostra via és una llàntia encesa

dins la negror de la insondable nit.

Alfons Maseras dibuixat per Ismael Smith

Alfons Maseras

Sant Jaume dels Domenys 1884

Tolosa de Llengadoc, 1939

Intel·lectual actiu en totes les vessants literàries, des de la poesia fins el periodisme. Traductor excepcional de teatre, va transcriure tota l’obra teatral de Moliere al català. Creador de lligams entre literats a la península i Sud-Amèrica, amb una forta relació amb Ruben Dario. Forma part d’aquell entrellat de creadors que van vivificar la cultura del modernisme i noucentisme català.

Dolors Garcia.