Núria Figueras, Alcaldesa de Banyeres del Penedès presentant a Maria Sanahuja al públic assistent.

Núria Figueras, alcaldessa de Banyeres del Penedès va presentar Maria Sanahuja a un públic que va gaudir del sentit de l’humor d’aquesta conferenciant que amb un llenguatge proper i entenedor va parlar d’alguns del problemes que pateix la nostra societat actual entorn a la situació derivada de la Llei Integral contra la Violència de Gènere,  des d’una visió que abasta més enllà de la pur àmbit jurídic i des de una posició crítica, però a la vegada constructiva.

Maria Sanahuja, amb sentit de l'humor i sentit crític va parlar per un públic que va poder copsar que temes greus i complexes poden ser tractats amb un llenguatge que tothom pot entendre i amb uns exemples que a més de ser entenedors poden ser fins i tot divertits.

Maria Sanahuja va ser jutge degana de Barcelona fins fa 2 anys, quan va perdre les eleccions a aquest càrrec (l’únic que s’escull per votació democràtica entre els jutges i magistrats) per un vot. Al seu historial consta haver recorregut els jutjats de Rubí, Cornellà o Tarragona,  amb una constatació empírica de la realitat de com s’està vivint en la temàtica de la violència de gènere i la seva relació amb els processos e divorci.

Una llei necessària malgrat tot.

Quan va declarar públicament la seva postura enfront a la Llei de Violència de Gènere, van arribar a ser denunciada i li van “prohibir” fer-les públiques; la denuncia va ser arxivada immediatament i la seva opinió continua sent una veu que trenca amb el que és “políticament correcte”, però a la vegada continua afirmant que la llei contra la violència de gènere era i és necessària, tot i que en haver estat preparada per equips que coneixien la problemàtica des de la vessant de l’assistència social però no des de la vessant jurídica,  ha causat des del primer dia fortes reaccions entre els juristes,  ja que per un mateix delicte de violència dins la llar, un home si agredeix a la seva dona, té més condemna, que si és la dona qui comet la mateixa agressió, i que per tant la idea que la justícia ha de ser igual per a tothom amb independència de qui sigui el delinqüent o la víctima, no es compleix.

L’ombra que s’està fent ús de la denuncia contra el home per fer-ne ús als processos de divorci, ha estat nombroses vegades denunciada per associacions de pares separats i desgraciadament sovint es pot veure als mitjans casos d’aquest on finalment – si són personatges populars – arribem a saber en que a acabar el procés, sovint amb sentències favorables als denunciats. Entre altres coses aquestes situacions estan comportant que amb l’allau de denuncies i amb les corresponents ordres d’allunyament (que són d’aplicació automàtica, no imposades pel jutge, així com la presó preventiva corresponent) s’està minvant en realitat la capacitat de donar una resposta àgil i efectiva per a la protecció de les dones que realment pateixen situacions de perill i de constant patiment de violència psíquica i física.

Un regal enverinat.

Maria Sanahuja va titllà de regal enverinat la tendència a dictaminar la custodia només a càrrec de la mare, amb la visió de curt i mig termini que així la mare tindrà més protecció en disposar de la llar on vivia la parella, i en haver de rebre una pensió compensatòria per atendre els infants. Però la realitat que s’està vivint és que en allunyar el pare dels seus fills i filles, i limitar les visites a un cap de setmana altern, perjudica totes les parts, incloent-hi les dones tot i que es puguin pensar el contrari. La càrrega de treure endavant aquests infants sense que estigui realment compartida certament ofereix a la dona molt més temps de convivència amb els seus infants, però també carrega sobre ella totes les funcions, l’educació, la formació, i els retrets que tard o d’hora els infants fan si arriben a tenir la percepció que no se’ls ha permès de tenir una relació més plena amb el seu pare. També comporta sovint que els homes acabin per crear una nova família on la integració dels infants del primer matrimoni sigui prou difícil degut a la manca de temps compartit.  D’altre part les dones, amb tota la càrrega dels fills amb manca de poder dedicar un temps per a si mateixes al seu desenvolupament personal, professional, havent-hi de ser qui en el dia a dia vagi educant als fills i filles i per tant hagi de posar els marcs de referència (cosa que inclou des de que cal menjar verdura al que no és pot fer) acaba per convertir la mare en una mena de “bruixa histèrica” per la sobrecàrrega que dur a sobre.
 
D’altre costat i dins el tema de les pensions compensatòries, si no hi ha una nòmina a nom del ex marit, no hi ha cap possibilitat de cobrar cap pensió, per la qual cosa el tema econòmic tampoc resta garantit malgrat que la custodia sigui només per la mare.

Però el que va destacar com pitjor, és no comprendre que el fet que el matrimoni hagi acabat – i evidentment que quan s’acaba mai s’acaba bé per bé que s’acabi – la relació entre els pares, les mares i els fills no desapareix. Convertir la relació de parella fracassada  en un fracàs de la relació paterno-filial no és la millor opció, per cap de les parts.
La custodia compartida és compartir també les responsabilitats, el temps amb els infants, i la possibilitat de fer un desenvolupament personal, professional i laboral, per tant en conjunt poder aportar als fills i filles una visió més real del món, una relació més completa i una contacte amb els dos progenitors més equilibrat en temps, en deures i en moments d’esbarjo.  (Òbviament si la situació entre la parella respon de debò a situacions de violència la llei ha preveure les accions protectores necessàries)

Independència econòmica primer pas per a la llibertat.

Les dones, a partir dels anys 80 van entrar amb decisió a universitats i al món laboral amb empenta i deixant mostres evidents de la seva capacitat palesa a la dels homes. Realment és la independència econòmica la que ha suposat a la dona la llibertat. Però mantenir al llarg de la vida aquest desenvolupament professional ha suposat que d’una manera espontània les dones hagin endarrerit la seva maternitat situant-la entre els 30 i 40 anys, i tenint una mitjana molt baixa de fills ( De fet la mitjana a Catalunya el darrer any va ser de 1,38 fills per dona de nacionalitat espanyola i de 2,03 per dones estrangeres residents a Catalunya, la qual cosa dona una mitjana de 1,54 fills, molt lluny de poder garantir una renovació generacional, amb les seves conseqüències d’una població envellida cada dia més).

Aquest període dedicat a la maternitat per part de les dones comporta un trencament de la seva vida professional o bé que hagi de fer veritables equilibris per mantenir-se activa laboralment, d’aquí que Maria Sanahuja destaqués que cal que els polítics mirin més sovint cap als països del nord i prenguin nota de les mesures necessàries tant per poder disposar de llars d’infant als centres de treball com mesura per ajudar a fer possible que maternitat i el desenvolupament professional i laboral de les dones sigui una realitat. Igualment va reclamar una major implicació dels homes en la seva paternitat,  ja que la seva relació amb els fills, la seva integració en les tasques que implica aquesta paternitat serà un referent en els casos de possible divorci i  una gran satisfacció emocional en els lligams que pugin desenvolupar amb  els seus fills i filles.

Visitant l'exposició "Veïnes, Ciutadanes".